"Con un 6 y un 4... hago la cara de tu retrato!"
Llegint blogs, i auto-llegint el q escric, me n'adone que a estes edats de transició entre el 1r quart de segle viscut i el 2n per viure, tendim totes i tots a recordar el passat, tot allò que ens feia feliços, records com el de Ness amb els beatles, el petit-suisse mesclat en danone, els caramels de nata d'eixos que s'apegaven al paladar, l'olor a nenuco, mossegar els peus de la barbie, vore la mateixa peli 400 vegades, la mortadela de popeye, el barrio sésamo, el picor dels leotardos en tardor i primavera, jugar a córrer!, matinar un dissabte a les 7.00 per vore la tele, que ta mare t'elegisca la roba, les cançons dels viatges llargs en cotxe, ser el 1er en la cua, gravar cintes de la ràdio (i enfadar-te quan el locutor parlava més del conter! o quan sonava la sintonia de en punt o i mitja, i tallaven la cançò!!), els polos flash de 15, sopar dins del cine... Quan encara t'agradava anar saltant de quadre en quadre en els mossaics del carrer, quan pensaves "si d'ací al cantó veig 3 cotxes blancs, me kiere fijo!", quan preguntaves tot i no entenies molt, i te quedaves en l'essència de la respota d'algú... essència que després has recordat en el moment de comprendre eixe aspecte de la realitat.
Açò és un brain-storming d'eixos que m'acaba de sortir en 2 minuts... i de segur que si navegue un ratet, me trobe prou gent en coses comunes, o trobe que m'activen a mi altres records. Tot té relació. Per això ens agrada Amelie, perquè és especial sent una adulta sense adulterar. Gaudint de petites coses com si fos ella petita també. I clar, tots i totes som un poc Amelie.
En el fons, i ho he pensat molt (anit abans de caure roque... ta :-) , crec que des de petits/es ens esforcem tant tant tant per ser com s'espera que siguem, volíem ser com Brenda de Sensación de Vivir (por ejemplo), i als 16 volíem haver tingut novio, i que ens convide al cine i pose la mà darrera de l'esquena i compartir un batido gigante para 2; volem les coses que ens ensenyen que hem de voler, i si no les tenim... pos sentim una espècie de fracàs... de impotència davant situacions, com pensant "... i ara què collons més he de canviar de mi?? en què més he de tragar??".
Ara bé, arriba una edat, no l'edat cronològica (sinó una edat intrísecament lligada a les experiències viscudes, sobretot patiments, i a la maduresa personal) però que generalment coincideix amb 22-25, on te n'adones que la vida no està escrita en un guió de la tele, ni en cap lloc. Que no val la pena seguir el patró social, perquè ningú el compleix a rajatabla. Que ser com tots, et fa patir, perquè tu ets tu, i te gustas! I és quan veus Sexo en NY i sents una pau interior que flipes, rollo "uff... no estoy sola, visca el neuroticisme!"
I a partir d'ahí, quan ets més sensible a un olor, un sabor, una cançò, una imatge, una persona, a ser més simpàtica en ta mare,... et fan tornar a quan eres tu menys mutada per la societat, i és com retrobar eixa part de tu neta i intransferible, q la mostres i et sents bé, i la gent del teu voltant se sent bé alhora perquè els fa recordar que ells/elles també tenen eixa part soterradeta però latent.
S'esforcem per ser com tots, i quan ho som, necessitem tornar a la nostra identitat. Bo, només algunes persones. Altres prefereixen seguir esforçant-se per ser un borrego llanut.
